Montblanc

Voltant per les desconegudes carreteres de la Conca de Barberà s’alçava un misteriós castell. Una construcció datada del segle XV, en un lloc on anteriorment s’hi ubicava una antiga vila romana. La curiositat ens va portar a acostar-nos-hi. Era la finca de Riudabella, el castell de Riudabella. Com vam anar a parar allà és una mica complicat.

Hem començat les visites turístiques per les capitals de comarca de Catalunya. L’exercici és senzill: plantar-se a la capital i a partir d’allà que els propis ciutadans ens expliquin coses i ens diguin què visitar. I la primera sortida, a Montblanc, fou molt satisfactòria. Va ser el dimecres 26 d'agost. La capital de la Conca és un poblet petit, però que es veu molt acollidor. I bonic. La part de dins la muralla és interessant, així com les pròpies torres i l’església de Santa Maria.



De bon matí, un senyor ens va acompanyar fins a la plaça del poble, on vam voler esmorzar. Assegut a la plaça, amb croissant i cacaolat sobre la taula, vaig parar la orella a la taula del darrera. Dos homes feien referència a uns textos. Crec que eren autor i editor d’un llibre històric sobre la vila que no trigarà gaire en veure la llum. La correcció, almenys, estava feta. ;)

A l’hora de dinar decidim que a la tarda anirem al Monestir de Poblet. Per cert, dinem a la tant recomanada Fonda dels Àngels però no li trobem el què. En Josep Maria Busquets, un barceloní que dinava a la taula del costat, ens explica una història que, afirma, li havia comentat un ferrer de Montblanc. Diu que entre el trajecte de Poblet a Prades hi ha un petit turó on a la època de la Inquisició s’hi enterraven els condemnats. Allà hi han de romandre els cadàvers, o el que en pugui quedar. Óssos, potser. El turó està senyalitzat per unes pedres altes, conclou.

I amb aquestes que a 10 km/h per la carretera anem a la cerca del turonet. En veiem un que s’hi assembla, ja que hi ha unes pedres rodones a sobre. Però una mica més enllà veiem un castell. La curiositat ens porta a acostar-nos-hi. En arribar-hi, els propietaris ens pregunten que qui som i què hi fem. Satisfetes les explicacions – hi vam anar per pura curiositat - fem un tomet pels voltants del castell. Hi ha unes vinyes, que tenen llogades a Codorníu.

Finalment, el fill de la família s'anima a deixar-nos passar a dins el castell, que és on viuen. No està gens malament! Hi ha unes sales impressionants, amb objectes conservats de la època medieval i una gran terrassa amb magnífiques vistes. Ofereixen serveis de casa rural i lloguer d'espais per a esdeveniments. Ens confirma que aquell turó que es veu uns quilòmetres per allà, dins uns terrenys propietat de Torres, és un lloc conegut perquè la gent s'hi penjava. La llegenda, si més no, tenia un punt de certa.

MÉS: Llegiu la crònica d'en Jordi Roca

VÍDEO:

FOTOS: